Companyes, companys,
Moltes assemblees de centre, coordinades a través de la Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià (CADPV), han decidit aturar les eixides i les activitats extraescolars durant el curs 2026-27. Davant d’això, FAMPA vol reunir-se amb els centres per a «dialogar al voltant de les cancel·lacions».
Benvingut siga el diàleg. Però per dialogar cal partir d’una veritat que sembla que s’ha oblidat: les eixides no són ni una obligació ni una responsabilitat del professorat. Mai no ho han sigut. Això vol dir que les pot organitzar qualsevol associació o empresa, o fins i tot les AFA o la mateixa FAMPA.
Dit això, entenem el debat: per què ara? Per què, després de tants anys omplint autobusos i fent de vigilants nocturns, el professorat ha decidit dir prou?
QUÈ HI HA DARRERE
Perquè ara sabem què pot passar quan alguna cosa ix malament. Enguany, l’Audiència Nacional ha admés una querella contra els dos professors que acompanyaven l’alumne de 17 anys de Saragossa que va morir en un viatge d’estudis a Bèlgica. Els docents estan acusats d’homicidi per imprudència.
No ens correspon jutjar què va passar, i respectem el dolor de la família. Però el cas ens recorda que, dins o fora del centre, la responsabilitat també recau en nosaltres. Els danys els paga l’administració, però la responsabilitat penal és sempre personal. En aquestes situacions la defensa jurídica no és automàtica: decideix l’Advocacia de la Generalitat.
La llei és la mateixa a l’aula que a l’eixida; el que canvia és el risc. Entorns desconeguts, nits fora de casa, alumnat malalt lluny de la família i un parell de docents a càrrec de tot un grup. Hi ha moltes més ocasions perquè alguna cosa isca malament i acabes davant d’un jutjat. Cap de nosaltres vol estar en eixa situació, i cap administració ens ha garantit que no hi estarem.
I encara hi ha més. En Batxillerat i FP, al mateix viatge hi conviuen alumnes de 16, 17 i 18 anys. Amb els menors, les famílies ens deleguen la seua guarda; amb els majors d’edat, eixe deure és molt més difús. Dos règims de responsabilitat diferents dins del mateix autobús, i ningú no ens dona un protocol clar per a gestionar-los.
I tot això, sense cap reconeixement: ni econòmic, ni horari, ni professional. Amb les ràtios que tenim, amb l’alumnat amb necessitats que no té el suport que li correspon, amb la burocràcia que ens menja, amb un sou que perd poder adquisitiu any rere any, i damunt tenim una Conselleria que es nega a dialogar i menysprea les demandes del professorat.
Cal dir-ho ben fort: ens agrada fer eixides i activitats extraescolars i complementàries. Coneixem el valor pedagògic i educatiu que tenen, i sabem tot el que aporten a l’alumnat i als docents. Precisament per això, que tantes companyes i companys hagen decidit no fer-les hauria de fer pensar tothom: si qui més valora eixes eixides, fins al punt de sostindre-les voluntàriament, hi renuncia; és que les condicions han arribat a un punt en què ja no es poden sostindre. Entendre eixa contradicció és el primer pas.
AMB LES FAMÍLIES, NO CONTRA ELLES
Les famílies no són el nostre adversari. Ho vam veure al maig, quan moltes es van sumar a les mobilitzacions per l’escola pública. Per això ens preocupa que el debat s’estiga plantejant com un enfrontament entre docents i famílies, mentre la Conselleria d’Educació mira des de la grada.
Al diàleg que proposa FAMPA hi hem d’anar amb les coses clares:
- Les eixides són voluntàries: ho decideix cada claustre, cada assemblea de centre i, en última instància, cada docent.
- El problema no és el professorat que diu prou, és una administració que no posa ni normativa clara, ni recursos, ni reconeixement.
I per la nostra banda, toca fer pedagogia. Explicar a les famílies, centre a centre, per què hem pres esta decisió i què demanem. Si no ho fem nosaltres, ho farà l’administració, i ja sabem com.
LA DECISIÓ, A LES ASSEMBLEES
Des del CSO respectem i donem suport a la decisió de cada claustre, assemblea de centre o docent, siga la que siga. I confiem que les eixides tornaran quan tornen les condicions per a fer-les: ràtios dignes, suport real a la inclusió, un marc normatiu que ens protegisca i el reconeixement d’un treball que fins ara regalàvem.
Si la teua assemblea vol preparar un escrit per a les famílies o necessita ajuda per a organitzar-se, escriu-nos a ensenyament@consejosindical.es. No estem sols, no estem soles!
Per un sindicalisme de classe i combatiu.
